La fila 2 no existia. Ja m’ho sospitava quan vàrem anar al concert de la Sinèad O’Connor i les files 1 i 2 de platea no hi eren. Què fer en aquests casos? Primer, fer-se el càrrec que no tindràs la millor visió o com a mínim la que tu et pensaves. Segon, anar a buscar algú uniformat amb una placa a la butxaca esquerra de l’americana i fer-li saber que les files 1 i 2 havien desaparegut. Tercer, posar cara de pòquer. A vegades això funciona millor que posar cara de mala llet. A més, en una nit tan espiritual no podíem fer sortir tots els nostres dimonis.
Sigui com sigui vàrem poder gaudir del concert d’Ani Choying Drolma i de Sor Marie Keyrouz. Tanmateix m’hagués agradat veure amb tot detall la taula tibetana de la monja Ani Choying Drolma i apreciar els gestos facials de la monja Sor Marie Keyrouz, quan canta al seu déu amb aquells cants d’aires aràbics. Fet i fet no va ser possible. El servei tel-entrada va vendre files que no existien i dues entrades varen ser les nostres. Vàrem poder veure-les des de l’amfiteatre, quinze files més enrera però amb bona visibilitat.
Haig de confessar que Ani Choying Drolma no la coneixia. Les dues monges coincidiren el mateix dia, en el mateix lloc, per aquesta raó l’he pogut escoltar i val la pena.
Sor Marie Keyrouz la vaig sentir per primera vegada a Girona, dins del Festival de Músiques Religioses. Libanesa de naixement, doctorada en Antropologia Religiosa i Musicologia a la Sarbona, Presidenta de la Fundació “Institut Internacional de Chant Sacré”, Sor Marie Keyrouz és una religiosa, una musicòloga qualificada, antropòloga i una cantant excepcional. El que em va sorprendre fou el fet de sentir una monja catòlica cantant salms amb aquella musicologia tan oriental. Em va fascinar!
El poc que sé d’Ani Choying Drolma ho vaig llegir en el programa de mà i en el web de la pròpia Ani Choying Drolma. Monja budista, va ser marginada pel fet de ser dona i fugint de la violència es va endinsar de ple en el budisme. Actualment es dedica a fer concerts per tot el món, creant consciència sobre la situació del Tibet i mantenint, amb els beneficis, una escola per a les nenes del seu país que poden quedar excloses del seu sistema patriarcal.
Va ser un bon concert!
Barcelona, 16 de juny de 2008 dins del IV Festival De Intérpretes Femenines “‘Úniques”.
Ha costat però per fi l’he convençut. Després de dos anys d’insistir directament i de decorar la casa constantment amb atrezzo indi, ell s’ha mostrat obert a realitzar el viatge que tant desitjava. Durant el mes d’abril vàrem començar a mirar possibles rutes i descartar o no, anar amb agència de viatge o pel nostre aire, com fins ara. El que passa és que aquest serà el nostre viatge al continent asiàtic i a mi em feia una mica de respecte anar pel nostre aire. Sobretot pel tema d’organitzar cotxes, hotels, trens i avions interns des d’aquí.
En Carles s’ha dedicat a fer els estudis de costos, que és un crack, i jo m’he dedicat a proposar les rutes, llegir tota mena de coses sobre l’Índia, ja sigui a través de blogs d’altres, llibres, revistes, fins i tot en el youtube (m’ho he passat “teta” mirant les fotos de la gent que les penja al youtube).
Al final ens hem decidit per una ruta que comença a Delhi, després va per Rajhastan, Agra, Varanasi i Nepal. En total uns 19 dies.
Dins del marc del IV Festival d’intèrprets femenines, Sinéad O’Connor ens va oferir un concert íntim. Un concert convertit, amb les cançons del seu nou àlbum (Theology), en una mena de comunió o de ritual espiritual. L’expressivitat a l’hora de cantar les seves cançons, que van des del crit inconformista fins el xiuxiueix nostàlgic, creen una atmòsfera màgica.
Sinéad va gravar el seu primer senzill “in Tua Nua” a l’edat de 14 anys. El 1987 va aconseguir el seu primer gran èxit de crítica a través de la revista Rolling Stone.
El segon àlbum “I do not want what I haven’t got” (1990) i l’aparició de “Nothing Compares 2U” la va catapultar a l’èxit mundial.
De ben segur que la majoria la recordem de quan va aparèixer en la cadena NBC estripant una fotografia del Papa Joan Pau II. El que pocs recordem és que ho va fer com a protesta davant l’evidència d’abusos a nens en les escoles catòliques d’Irlanda. Després d’aquest fet, Sinéad es va retirar de l’escena pública per dedicar el temps a d’altres coses.
El 2002 va tornar amb “Sean Nos Nua” i el 2007 “Theology”. Segons les seves declaracions “Theology és un intent de crear un lloc de pau en un temps de guerra i provocar la reflexió. Els esdeveniments de l’11 de setembre varen contribuir i varen influir en la creació d’aquestes cançons. Aquell dia el món sencer es convertí en un lloc perillós. Aquesta és una resposta emocional i molt personal”.
Ahir al vespre el grup barceloní Mishima presentaren el seu darrer treball “Qui n’ha begut tindrà set tota la vida”. L’escenari escollit aquesta vegada fou l’Auditori de Barcelona.
Tot i que els silencis entre cançó i cançó creava una atmòsfera “estranya”, Mishima va connectar amb el públic.
Va ser algú del públic i el mateix David Carabén que va descriure la situació d’estranya. Estranya perquè faltaven les cerveses, els cubates, les interaccions constants amb el públic… Tanmateix les lletres d’en David Carabén permeten gaudir del concert des de la platea de l’Auditori, evidentment aquesta és la meva opinió. El grup també va estar acompanyat pels seus amics i col·laboradors com en Miqui Puig o l’Helena Miquel.
Pels inconformistes només recordar que també els podrem veure al PopArb d’Arbúcies i allà, de cerveses, no en faltaran.
www.lalalahumansteps.comEl passat mes de novembre en el Mercat de les Flors de Barcelona la companyia La la la Human Steps presentava el seu darrer espectacle “Amjad”. El seu coreògraf Édouard Locks no ens va deixar indiferents. Fidel a la seva reputació de coreògraf audaç i eclèctic, s’ha inspirat en alguns dels ballets més destacats del període romàntic (El Llac del Cignes i La Bella Dorment del Bosc), per crear un tercer espectacle: Amjad.
Édouard Locks ens transmet noves sensacions sobre aquestes obres conegudes, desconstruint, reconstruint i adaptant-los a la música i a la dansa actual. Com a teló de fons, el bosc: al·legoria de l’inconscient, la irracionalitat, la part fosca de l’èsser humà.
Per interpretar Amjad, La la la Human Steps presenta un conjunt de nou ballarins amb una gran força i versatilitat, que domina les tècniques tant de ballet clàssic com de la dansa contemporània. Pel que fa a la música Édouard Locks va optar pel compositor Gavin Bryars.
El 2002 la companyia va crear “Amelia”, un pel·lícula dansa on es pot apreciar amb tota intensitat l’estil d’aquest coreògraf. Amb un fusió perfecte de la dansa clàssica i la dansa contemporànea. El diàleg entre els ballarins confronta la vigorositat y el desig que moltes vegades ens va pressos de la nostra cobdícia. Les contradicions ens fa ser qui sóm. A partir d’aquells llenguatge Édouard Locks volia retre un homenatge als travestis, un deute pendent que segons el propi coreògraf, tenia pendent des de que a l’edat de 18 any en va conèixer dos.
La la la Human Steps es va fundar el 1980 arran d’una sèrie d’actuacions que es van presentar al llarg de tres setmanes al petit teatre de l’Eskabel del districte St. Henri, a Montreal, i que van dur la companyia a The Kitchen (Nova York), l’epicentre de la dansa contemporànea en aquella època.
www.martacarrasco.comVaig descobrir el món de la Marta Carrasco farà uns tres o quatre anys amb l’obra eterno? Això sí que no. Encara recordo les sensacions que sentia cada vegada que un dels personatges apareixia i es dibuixava a si mateix, materialitzant de forma clara llenguatges abstractes, difícils de descriure però fàcils d’entendre.
De la mateixa manera que a vegades se’ns fa difícil explicar els nostres propis somnis, amb els espectacles de Marta Carrasco passa el mateix. Per sort, ella domina aquest llenguatge i ens fa percebre allò que a vegades sentim en les nostres quimeres.
Només he pogut viatjar amb les obres de Eterno? Això sí que no i j’arrive…! Tant l’una com l’altra m’han fet sentir el mateix cada vegada. Com si fos la primera vegada que descobreixo l’univers de la Marta Carrasco: Màgic, esplèndit, trist, alegre, brut, engoixant… ficció i realitat es confonen.
Aquest vídeo el dedico a les meves nenes Bet i Laura. Segurament compartiran gran part del que he dit.
Digueu-me Ismael. Uns anys enrere -no cal precisar quants-, tenia pocs diners, o cap ni un, a la bossa, i no hi havia res de particular que m’interessés en terra, i vaig pensar d’anar-me’n a nevagar una mica per veure la part líquida del món. És una manera que tinc de gitar la fel i de regular la circulació. Cada cop que veig que em vaig posant sorrut; cada cop que en la meva ànima és novembre humit o rúfol; cada cop que em trobo aturat involuntàriament davant els magatzems de taüts i m’afegeixo al seguici de tots els funerals que topo; i especialmente cada cop que la hipocondria em domina amb tanta força que caldria un principi moral ferm per impedir-me de baixar deliberadament al carrer i arrabassar metòdicament els barrets de la gent… aleshores m’adono que és ben hora d’anar en mar tan aviat com pugui. Això és el meu substitut de la pistola i la bala. Amb un floreig filosòfic, Cató es va llançar sobre la seva espasa, jo, agafo un vaixell silenciosament. No hi ha res de sorprenent en aquest fet. Encara que no ho sàpiguen, gairebé tots els homes, cadascú a la seva manera i en un moment o altre acaronen com jo els mateixos sentiments envers l’oceà. Herman Melville (Moby Dick )
El passat 24 d’abril un grup petit d’amics es reuniren per parlar sobre dos contes d’en Pere Calders. Una excusa perfecte per parlar sobre llibres, contes, històries i sobretot per compartir una bona trobada entre amics.
Tot va començar quan tornant a casa després d’un cap de setmana en una casa rural de Banyoles, va sorgir la idea de llegir un llibre per després organitzar un sopar, berenar, i perquè no, realitzar alguna activitat relacionada amb el llibre.
De moment encara no ens hem desmelenat. Tot els incis són tímids però l’esforç val la pena. El primer llibre fou “Bartleby l’escrivent” de Herman Melville per després continuar amb en Pere Caldes. La propera cita será el 6 de juny i repetirem autor. Aquesta vegada Herman Melville ens obrirà les portes o més ben dit els oceans per redescubrir l’obsessió d’una capità per matar a una balena albina… Algú recorda com es deia?
La meva primera vegada fou un pèl desconcertant. No sabia per on començar i em trobava realment petit, amb la sensació que milers d’ulls observaven cada gest y jutjaven cada paraula.
Encara recordo quan amb un intent d’atreviment vaig buscar per el google “crear un blog”.
