Aloma

- L’amor em fa fàstic!

 

Amb aquesta frase obre Mercè Rodoreda la seva cinquena novel·la. Com si fos un epíleg, però a l’inici del primer capítol. Una mena de profecia, una al·legoria del que viurà i la vida del pobre gat “blanc empastifat de bèstia abandonada”.

 

Aloma és una novel·la amarga i escrita amb una elegància i sensibilitat notable.Aloma va ser publicada per primera vegada el 1937, quan va guanyar el premi Crexelles. Va ser revisada per la mateixa autora el 1968, quan Mercè Rodoreda va signar un contracte amb l’editorial Edicions 62.

Trenta anys separen la primera versió de la segona, sense comptar els dos anys que va romandre en un calaix, potser per la por de veure’s despullada davant del públic lector. Sens dubte, la història d’Aloma és un petit reflex de la pròpia experiència de Mercè Rodoreda, quan el 1928, amb vint anys d’edat, es casa amb el seu oncle d’Amèrica. Més tard la mateixa Rodoreda trobaria aquesta relació com un incest.

Aloma té un pes significatiu, tant per l’aportació a les lletres catalanes com per a la contextualització de l’obra dins del marc de la vida de l’autora.

 

El personatge d’Aloma creix i madura al llarg de la novel·la. En els primers capítols apareix una Aloma aparentment alegre, dintre de la mediocritat de la seva vida. Perquè al cap i a la fi, a les obres de Mercè Rodoreda no és tan important el que passa sinó com s’explica, i com els personatges experimenten els canvis.

 

La novel·la parteix també d’una mancança, l’absència d’un germà mort que farà perdre a Aloma el seu confident, i això la farà ser cada vegada més introvertida. Aquesta introversió crearà una metamorfosi emocional destructiva, fins al punt que Aloma és presonera d’ella mateixa.

 

A més, durant el transcurs de la novel·la, apareixen noves mancances. Primer, la manca de comunicació entre els membres de la família. Segon, la pèrdua de la casa, com allò que representa la gènesis de la família, les arrels de la nissaga. Tercer, la pèrdua de l’amor, amb la relació incompleta amb Robert. I la quarta, la pèrdua del nebot, com allò que representa la infantesa i la innocència.

 

L’únic motiu per continuar caminant serà el naixement del fill d’Aloma i Robert. Tanmateix, la nova innocència representada pel fill, vindrà marcada per una manca de memòria, ja que ni el fill ni el pare sabran de les seves existències.

 

Aloma es pot situar al costat de grans obres europees. Perquè el que més sorprèn de l’obra és la càrrega psicològica i obsessiva dels personatges. Una barreja d’Anna Karenina i Madame Bovary.

Mercè Rodoreda

Com si es tractés d’una novel·la de Mercè Rodoreda, m’he llegit la biografia escrita per Carme Arnau. Aquesta sensació m’ha vingut donada per dos fets: el primer, pel profund coneixement que té Carme Arnau sobre l’obra de Mercè Rodoreda, i el segon, pel fet que Mercè Rodoreda va tenir una vida amb moltes emocions contingudes.

 

Ara que s’acaba l’any Rodoreda, el club de lectura ha volgut retre un homenatge a aquesta escriptora. Per això, el proper 20 de desembre ens retrobarem per comentar Aloma. Primer, però, anirem a veure la versió musical de Dagoll Dagom. Després, tot sopant, comentarem la novel·la. Amb Aloma tancarem l’última sessió de trobada club lectura 2008.

 

Per la meva part només comentar-vos que no conec l’obra sencera rodorediana. Només m’he llegit Aloma i Mirall trencat. Tanmateix, haver llegit la biografia escrita per Carme Arnau m’ha donat una visió de l’escriptora que desconeixia i unes ganes enormes de menjar-me tota l’obra.

El misteri de l’amor de Jona Miquel Oliver

“la nostra activitat natural és la mort i hem vengut de vacances a la vida”. El misteri de l’amor de Joan Miquel Oliver.

 

 

Les meves estones de lectura durant els dies laborables s’han convertit en el trajecte del metro casa-feina, feina-casa. Durant aquesta estona he viscut moments de tot: a vegades era un nord-americà en busca de la veritat sobre la fi del món, d’altres era un company d’Ismael –el mariner del Pequod de Moby Dick-, una temporada vaig viatjar a l’antiga Rússia per viure les aventures comunistes d’en Gorki…

 

Després de viure aquestes aventures vaig començar amb el viatge de “El misteri de l’amor” de Joan Miquel Oliver. Un viatge difícil de descriure però amb una claredat narrativa insuperable. El que més m’ha sorprès del llibre és l’estructura i el desenvolupament.  Haig de reconèixer que hi havia moment que estava perdut en les aventures galàctiques, però misteriosament després d’avançar les pàgines llegides, s’anava construint una història, o dues, o tres, o totes. Era com participar en la creació d’un tot i sentir-te un “poc” déu, però un déu més sedasser que filantròpic.

 

 

És la primera vegada, crec recordar, que tinc una sensació de llibertat alhora de llegir una novel·la, no em sé explicar per què. Potser és un sensació transmesa per l’autor. Alhora, aquesta llibertat em feia presoner d’una pranoia d’un somni incapaç de controlar i dominar.

 

La llibertat en que els personatges es mouen pels diferents escenaris del llibre m’han creat un vertigen assedegat i alhora divertit, com si el propi llibre marqués el ritme de la lectura i jo fos un simple observador implicat en cada secret, confident de les mentides i misèries.

 

De sobte veus que no hi ha res que t’ompli plenament. i no és perquè “plenament” no afegeix gens de sentit a “omple”, és perquè veus que efectivament som morts de vacances, que el temps que passam vius és microscòpic en compració amb el temps que passarem morts. la nostra activitat natural és la mort i hem vengut de vacances a la vida. una a mallorca, els que hem tengut sort, hotels, souvenirs i velomars. però que en definitiva l’escala de temps és tan ridícula que no ens ve de trenta o quarant anys, o pensant-ho bé, no ens ve d’haver nascut

 

 

Yukio Mishima al Murmuri

Yukio Mishima amb alguns dels memebres més fidels del seu exèrcit personal

 

El 14 de novembre ens vàrem retrobar el club lectura per comentar el llibre de Yukio Mishima “El rumor del oleaje”.

 

El punt de trobada fou el restaurant Murmuri a les Rambles de Catalunya de Barcelona.

 

Tot i que l’objectiu d’aquestes trobades és comentar el llibre, va haver-hi moments que ens vàrem dispersar força. La Laura acabava d’arribar d’Argentina i venia carregada d’anècdotes. Més d’una vegada li hem dit que les hauria d’escriure, no tenen pèrdua, és una font d’històries que bé podrien ser veritables històries literàries.

 

La Bet ens va fer una petita introducció explicant-nos la biografia de Yukio Mishima. Jo m’havia llegit alguna cosa però no vaig aprofundir-hi gaire. Preferia conèixer la totalitat de la biografia per boca de la Bet i just en aquell moment de la trobada, d’aquesta manera tot es fa més interessant i engrescador.

 

Potser aquí crearé un daltabaix però tots vàrem arribar a la conclusió que Yukio Mishima era un “paio” molt conservador. Fins i tot va escriure un assaig (Bunka Boueron – en defensa de la cultura), on defensava la figura de l’Emperador, com la identitat del seu poble. Més tard formaria la “Societat de l’Escut” (Tatenokai), amb l’objectiu de recuperar i conservar els valors nacionals del seu Japó tradicional. Fet i fet, un personatge interessant, ja que se l’ha etiquetat de gay, de conservador extremista (en algun moment de la conversa va sortir la paraula feixista) que fins i tot es va treure la vida defensant el seu honor amb el tradicional suïcidi japonès anomenat “sepukku”.

 

“El rumor del oleaje” està escrit amb un domini de la prosa poètica impressionant. Gens carrincló i amb unes descripcions dels paisatges i dels fets molt ben aconseguits. El mar és un personatge més del llibre, com si aquest marques l’estat anímic dels illencs i del protagonista. Segurament la localització, una illa al bell mig de l’abadia de Ise, no és circumstancial sinó totalment simbòlic. De fet, Japó no deixa de ser un conjunt de quatre grans illes.

 Abans de la trobada vaig fer una segona lectura del llibre i vaig apreciar coses que en la primera lectura no vaig observar. Els matisos eren més accentuats i el color de les paraules tenien més presència. Vaig sentir la remor de l’onatge d’un llibre escrit per un japonès, no és increïble?

 

 

Bloc 411 fila 3 butaca 1

 

Per què no començar la setmana amb “Le nozze di Figaro”?

Dilluns passat vaig anar a veure una de les òperes de Mozart més estimades des del mateix moment de l’estrena.

 

Òpera en quatre actes, estrenada al Burgtheater de Viena el 1786 – m’he documentat bé -. El “menda lorenda”, però, la va veure el 17 de novembre del 2008. Prescindiré aquí de fer un resum de l’argument de l’obra. Només recordaré que no deixa de ser un vodevil, entrades i sortides de personatges en situacions compromeses i còmiques.

 

Òpera farcida de cavatines, quartets, duets amorosos, minuets, trios, fins i tot un septet per acabar amb un brillant crescendo final. Aquesta vegada la direcció d’escena ha anat a càrrec de Lluís Pascual, i ha convertit el palau del Comte d’Almaviva del segle XVIII, en una mansió dels anys trenta del segle passat. A més per fer més inversemblant la comèdia, els personatges els enfocaven amb llums diverses, depenent del personatge i de l’ària que estaven cantant. Fins i tot hi ha un moment que Fígaro surt d’escena per llegir els subtítols que hi ha a sobre l’escenari i comprovar que tot va segons la marxa, a bon ritme.

 

 

Els Nois d’Història al Teatre Goya

Va ser totalment improvisat. Era un dissabte de novembre, estava treballant i a mig matí vaig decidir comprar una entrada per anar a veure al Teatre Goya l’obra d’Alan Benett “Els nois d’història”, dirigida per Josep Maria Pou.

 

També hi havia l’incentiu de veure la renovació del Teatre. Després de veure’l tant de temps tancat, amb la incertesa i la possibilitat de no tornar a entrar, feien més atractiva l’opció de veure aquesta obra i no una altra.

 

Així doncs, després de deixar el despatx al vespre, em vaig dirigir cap al teatre. Abans però vaig trucar a en Carles. La trucada no tenia cap altre intenció que la de demanar disculpes. Era una obra que havíem d’anar a veure tots dos, però no vaig tenir la paciència suficient. Després de treballar tot el dissabte em volia regalar un moment per mi.

 

Va ser un encert. El text de l’obra és ric i creix a mesura que transcorre l’acció.

Planteja temes com l’educació, l’ensenyament, la cultura, l’aportació de la literatura en les nostres relacions personals, el “festeig” entre professor i alumne inspirat en els clàssics grecs. És interessant com la motivació del professor l’aboca cap al seus alumnes amb l’única intenció que aprenguin pel plaer d’aprendre. El coneixement pel coneixement, per ser qui som, amb l’únic objectiu de pensar per nosaltres mateixos, d’equivocar-nos, d’aconseguir la sensació de llibertat i sentir-nos amos de la nostra pròpia vida.

Hi ha un moment de l’espectacle que l’Héctor, el professor, diu a un dels seus alumnes:

 

Els millors moments de la lectura són aquells en què et trobes amb alguna cosa – un pensament, una sensació, una manera de veure les coses – que fins aleshores et pensaves que era íntimament personal, que només era teva. I ara ho trobes plasmat per algú altre, una persona que ni tan sols coneixes, o que fa temps que és morta, fins i tot. I és com si hagués sortit una mà i hagués agafat la teva.”

Aquest fragment apareix en el programa de mà i sincerament crec que és una bona descripció del què és “Els Nois d’Història”. 

 

Tot i que Josep Maria Pou fa un paper molt interessant no s’ha de deixar de banda l’excel·lent interpretació que fan els actors que fan d’alumnes, ja que sense ells el professor Héctor deixaria d’existir. El personatge d’Héctor s’alimenta constantment dels seus alumnes.

 

 

Companyia Res de Res i el seu espectacle “Setembre”.

Dissabte al vespre vàrem anar amb la Bet a veure l’espectacle de la companyia Res de Res anomenat “Setembre”.

Una història d’un personatge explicada mentre queia en el buit. Quatre actors-ballarins sobre l’escenari recreant una vida, o més ben dit en el buit de l’escenari. La major part de l’espectacle transcorre en l’espai. Amb una coreografia molt acurada, li han volgut donar un aire de circ i un tractament de l’espai diferent, aconseguint la ingravitació del temps.

“El rumor del oleaje” de Yukio Mishima

Després de les trobades de Moby Dick, que em sembla que en total han sigut quatre, i seguint la temàtica del mar, com a rerefons. El proper 14 de novembre tenim la trobada literària amb el club de lectura. Aquesta vegada hem triat l’obra de Yukio Mishima “El rumor del oleaje”.

Aquesta petita història d’amor transcorre en una petita illa japonesa anomenada Utajima. Shinji i Hatsue són els protagonistes d’aquesta novel·la d’amor. Durant tota la lectura del llibre el mar ha estat present en cada pàgina. A vegades amb l’olor de la sal i d’altres la fressa del mar o com diu el títol, la remor de l’onatge. L’estil de Yukio Mishima em transmet, amb la seva poesia narrativa, una mena de melangia continguda.

Una de les coses que més m’ha sorprès, és la concòrdia entre els veïns, sobretot les dones, alhora de demanar al pare d’Hatsue l’aprovació de la relació. També m’ha agradat com l’escriptor descriu els sentiments dels personatges amb gestos. En aquest cas la pobresa de diàlegs enriqueix el text.

Yukio Mishima (1925-1970). Segons he pogut llegir fou nacionalista, bastant culte (gràcies a la seva àvia) i viatger. Va estar apunt de morir en una missió suïcida durant la II Guerra Mundia. Va fundà una organització que s’oposava a la modernització del Japó i acabà suïcidant-se el 1970 mitjançant el ritual anomenat “seppuku”. Amb aquesta barroera descripció que acabo de fer s’intueix una vida fascinant, només superada per les seves obres. Per saber-ne més: Yukio_Mishima

Concert d’Anne Clark a la Sala Apolo

El passat dissabte 25 d’octubre vàrem anar al concert d’Anne Clark a la Sala Apolo. Anne Clark fou qui va possar les bases de la música electrónica en els anys 80. Després del concert sopar amb la bona companyia de la Bet, la Núria i l’Ernest.

El video de la Sala Apolo no es meva però aprofito per afegir-la. Gràcies a la persona que ho va penjar en el youtube.

Tiefland – Terra Baixa d’Eugen d’Albert

El passat 3 d’octubre del 2008 es va inaugurar la nova temparada del Liceu, i aquesta vegada ho ha fet amb l’òpera Tiefland (1903) d’Eugen d’Albert. Basada en el drama Terra baixa (1987) d’Àngel Guimerà. Única òpera d’aquest compositor que ha quedat en el repartori fins als nostres dies.

El llibret de Rudolf Lothar és molt fidel a l’obra de Guimerà. Tanmateix alguns personatges canvien el nom, com per exemple, Manelic passa a ser Pedro. El que caracteritza aquest compositor és la influència de Wagner i Lizt en les seves composicions, creant una singularitat especial en la seva obra.

Transcric literalment el que diu el llibret del Liceu sobre la música d’aquesta òpera.

Des del punt de vista musical, encara que conserva alguns elements de la influència wagneriana que havia marcat la primera etapa del compositor, com és la utilització de leitmotiv, d’Albert troba en aquesta òpera una via personal amb una mesurada aproximació als cànons naturalistes, cosa que l’ha portat a ser considerada una singular obra “verista” en el món germànic. L’orquestració és rica i brillant i separa de manera clara i precisa el món somiat de la muntanya, que troba la seva expressió en les melodies popular i tradicionals, i el món cruel i corrupte de la vall, especialment el personatge de Sebastiano, que acompanyen els metalls agressius i dissonants.

Jo no vaig assistir a l’estrena però si que vaig anar l’endamà, el 4 d’octubre. Pel que sembla, l’ambientació proposada pel director d’escena Matthias Hartmann no ha agradat a tot el públic del Liceu. Matthias Hartmann ha substituit les muntanyes i les praderies per un laboratori. Allà apareix Pedro amb altres condidats a ser el cap de turc del malvat Sebastiano. Els possibles candidats emergeixen cadascú dins d’unes urnes o probetes gegantines, aliens a les perversions de la terra baixa d’on prové Sebastiano, l’amo de tot.

El mas es converteix en una fàbrica d’estil decó dels anys vint del segle passat. Les tafaneres Pepa, Antonia i Rosalia aquí són les secretaries de la fàbrica, i la petita Nuri és la noia de la neteja.

Aquesta adaptació d’escena a vegades no acabava de lligar amb el text de l’òpera. Tanmateix aquestes adaptacions són interessants des del punt de vista de l’obra, ja que demostren l’universalitat de les obres, i la intemporalitat dels fets. Molts opinen que l’obra de Guimerà es prou universal i per tant, no calia aquesta adaptació. Hi puc estar d’acord, però crec que l’art s’ha de reinventar constantment. Potser si només haguessin representat l’òpera haguéssim vist una bona òpera, però res més. Per molt petita que sigui l’aportació, val la pena.

Sigui com sigui, pels qui no els va agradar l’ambientació vàrem gaudir de les veus de Jeffrey Down (Pedro), de Petra Maria Schnitzer (Marta), de Eginis Silinis (Sebastiano)… tots ells, així com la resta, ens oferiren una gran nit d’òpera. Tots ells van rebre la gratificació del públic.

http://www.liceubarcelona.com/comu/recull.asp?i=303